Exposició
ESQUERRA 75 ANYS


"...I OBRIRÀ SOLCS L'ESQUERRA CATALANA"

El març de 1931 es crea Esquerra Republicana de Catalunya. Els setanta-cinc anys d’història d’Esquerra són un bon fil conductor per a una narració dels esdeveniments polítics de la Catalunya de l’últim segle.

El formidable esclat polític del 14 d’abril de 1931 significa l’aflorament de la voluntat d’emancipació social i nacional que durant dècades no s’ha pogut expressar amb plenitud, però la desfeta del 1939 avorta el procés de construcció democràtica de Catalunya. El tall és aclaparador. Però la llarga dictadura feixista tampoc no aconsegueix eliminar la voluntat d’afirmació nacional del poble català. Amb tot, l’evident progrés aconseguit amb la recuperació de l’autogovern, després del franquisme, no oculta les seves mancances.

Esquerra entén que cal obrir nous camins per enfortir el lligam entre catalanisme i progressisme que facin possible una cultura d’esquerres compromesa amb els valors socials d’una catalanitat popular constantment recreada. Aquesta mostra es presenta com un veritable recorregut per la història d’Esquerra i per la història de la Catalunya del darrer segle. Un recorregut que ha de permetre recuperar la memòria dels que van forjar el projecte cívic i polític d’Esquerra i dels que l’han sabut mantenir i actualitzar enmig de dificultats sovint extraordinàries.


Les arrels d’Esquerra

La cultura obrera i popular catalana del primer terç del segle XX mostra una singular vitalitat i autonomia. És una època marcada per la coexistència dels nous moviments socials emergents i la continuïtat d’un Estat que manté uns trets manifestament anacrònics. Societats corals, ateneus, sindicats, teatre popular, premsa republicana i catalanista..., una densa xarxa d’institucions vilatanes i urbanes articulen una societat civil plural generadora de diverses tradicions polítiques i culturals de caràcter popular. Catalanisme, obrerisme, republicanisme i un difús antiautoritarisme són els seus components més constants. Sense tenir en compte aquest cabalós pòsit cívic i cultural, no es pot entendre la singularitat de la forja d’un projecte polític com el que representa Esquerra als anys trenta.


La fundació d’Esquerra

El maig de 1930 el setmanari L’Opinió, dirigit per Joan Lluhí i Vallescà, publica el Manifest d’Intel·ligència Republicana, signat entre d’altres per Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Aiguader, Martí Barrera i Joan Casanovas. En aquest manifest es demana la “instauració de la República Democràtica” i la necessitat d’agrupar les diferents forces polítiques catalanistes i republicanes.

El març de 1931 té lloc, a Barcelona, la Conferència d’Esquerres Catalanes. El dia 17 s’inicia a l’Ateneu Republicà de Gràcia i clou els dies 18 i 19 al Foment Republicà de Sants. L’objectiu és crear un nou partit d’esquerres, democràtic i catalanista. El nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, es regeix pels principis de justícia social, republicanisme i llibertat nacional de Catalunya, i aglutina l’obrerisme del Partit Republicà Català, els intel·lectuals socialistes del grup de L’Opinió, el separatisme d’Estat Català, i el republicanisme federal d’entitats locals i comarcals d’arreu del país.

 

De la República Catalana a l’Estatut d’Autonomia de 1932

El 12 d’abril de 1931 es celebren eleccions municipals a l’Estat espanyol. Les candidatures republicanes guanyen a la major part de ciutats. Contra tot pronòstic, Esquerra, que es presenta en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, és el partit més votat a les principals ciutats i pobles del país.

El 14 d’abril Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Diputació, proclama la República Catalana, que, després d’intenses negociacions amb el govern provisional de la Segona República Espanyola, esdevé la Generalitat de Catalunya. Es recupera així la secular institució de govern de Catalunya, dissolta amb la pèrdua de la nostra sobirania nacional el 1714 pel Decret de Nova Planta, arran de la derrota militar catalana davant el rei castellà Felip V, en la Guerra de Successió. Francesc Macià esdevé el primer president de la recuperada Generalitat.

L’agost de 1931 s’aprova, mitjançant un plebiscit popular, l’Estatut de Núria, redactat a partir del reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català, tal com reflecteix el seu preàmbul. El setembre de 1932 les Corts espanyoles aproven l’Estatut, significativament retallat.

 


Implantació i consolidació


La victòria electoral de 1931 suposa la configuració d’Esquerra com a partit hegemònic a Catalunya
, situació que es confirma a les eleccions a Corts Constituents del juny de 1931 i a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 1932.

Amb un programa reformista que defensa les llibertats nacionals de Catalunya, el federalisme, l’ensenyament laic, obligatori i gratuït, la llibertat sindical, el foment del cooperativisme, un sistema d’assegurança social, el vot femení, l’abolició de la pena de mort, la plena autonomia dels municipis... Esquerra esdevé la gran força de la Catalunya popular i atrau tant les classes treballadores com la petita i mitjana burgesia. De 16.000 afiliats en el moment de la seva fundació passa a més de 70.000 a l’inici de la Guerra Civil.

Dins la mateixa estructura del partit, el 1931 es creen les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català (JEREC) i la Secció Femenina.

 

L’obra de govern (1931-1939)

La voluntat de dur a terme una política de progrés, moderna, de transformació social i econòmica es posa de manifest tot just es proclama la República Catalana, quan Francesc Macià forma, el 15 d’abril, el seu primer govern.

Amb la promulgació de l’Estatut i la constitució del Parlament, els diferents governs de la Generalitat, liderats per Esquerra, tenen al seu abast els mitjans per canviar les estructures polítiques, econòmiques, socials i culturals del país.

L’Estatut, amb les seves limitacions, és una eina política important que permet desenvolupar una intensa activitat legislativa i de govern, malgrat les nombroses dificultats de tipus polític i econòmic i l’esclat de la Guerra Civil.

Els governs d’Esquerra a la Generalitat realitzen una extensa obra en camps tan importants per al desenvolupament social com l’educació, la salut, la cultura, l’urbanisme, la reforma agrària, la protecció social...



Dels Fets d’Octubre de 1934 al Front d’Esquerres de 1936

El desembre de 1933 mor Francesc Macià i Lluís Companys el succeeix com a president de la Generalitat.

El Parlament de Catalunya aprova, l’abril de 1934, la Llei de contractes de conreu, promoguda per Esquerra i la Unió de Rabassaires. Malgrat ser una llei moderada, el Tribunal de Garanties Constitucionals espanyol l’anul·la amb l’argument que el Parlament de Catalunya no té competències en l’àmbit social. La relació política entre el Govern espanyol de dretes i el Govern de la Generalitat d’esquerres és molt tensa. Es qüestiona l’autogovern català, es bloqueja el traspàs de transferències i s’ofega econòmicament el país.

El 6 d’octubre Lluís Companys proclama l’Estat Català, davant els moviments de la dreta que promou un nou cop d’estat militar per acabar amb les transformacions econòmiques i socials i amb les llibertats democràtiques i nacionals. La insurrecció fracassa, la Generalitat se suspèn i els membres del seu Govern són empresonats. La Generalitat no es restaura fins que Esquerra guanya les eleccions del febrer de 1936 com a líder del Front d’Esquerres, la versió catalana dels “fronts populars” creats per tota Europa com a resposta a l’expansionisme feixista de l’època.



La Guerra i la rereguarda

El juliol de 1936 l’exèrcit espanyol, liderat pel general Franco, encapçala un cop d’estat feixista contra la República i esclata la Guerra Civil. A Catalunya la rebel·lió fracassa perquè la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, amb el suport d’obrers armats i de la Guàrdia Civil, derrota els militars.

Milers de joves catalans prenen les armes en defensa de Catalunya, la República i la democràcia, i s’incorporen primer a les milícies antifeixistes que diverses forces polítiques i sindicals organitzen, com fa Esquerra amb la Columna Macià-Companys, i més tard a l’Exèrcit Popular. Alhora les noies s’incorporen al treball a les fàbriques i contribueixen a l’esforç de guerra contra el feixisme.

Durant els difícils anys del conflicte Esquerra, des del Govern de la Generalitat, treballa sempre per salvaguardar la legalitat republicana, fa front als abusos comesos en la rereguarda pels sectors extremistes i elements incontrolats i salva vides de persones i el patrimoni cultural.

Mentre que la República és abandonada a la seva sort per les democràcies occidentals i només rep un suport limitat de la Unió Soviètica, els franquistes reben l’ajut dels feixistes italians i dels nazis alemanys, fet que acaba portant a la victòria dels sublevats.

L’hivern de 1939, un cop derrotades les forces republicanes a la decisiva Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes ocupen una Catalunya exhausta després d’haver patit dos anys de constants bombardejos sobre els principals nuclis urbans. El Govern de la Generalitat i mig milió de catalanes i catalans s’han d’exiliar.



Exili, repressió i clandestinitat

La dictadura franquista avorta el brillant període de transformacions socials i de construcció nacional de Catalunya liderat per Esquerra i obre un fosc període de repressió social i política que dura quasi quatre dècades, durant les quals els drets civils, socials i econòmics són negats, la llengua catalana és perseguida i la Generalitat és abolida en un nou intent de genocidi cultural contra Catalunya.

Les persones que han format part de sindicats o partits polítics són perseguides i represaliades. Més de set-cents militants d’Esquerra són executats, entre els quals hi ha una quarantena d’alcaldes i l’únic diputat que no havia marxat a l’exili. Però, sens dubte, el cas més paradigmàtic és la de l’únic president afusellat d’un país democràtic: Lluís Companys, assassinat el 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc de Barcelona, després d’haver estat lliurat per la Gestapo al govern franquista espanyol.

Josep Irla, d’Esquerra, pren el relleu a Companys. I el 1954 Irla, per motius de salut, és substituït pel líder d’Esquerra, Josep Tarradellas, com a nou president de la Generalitat a l’exili.

Al llarg de tot el franquisme Esquerra forma part de multitud d’iniciatives polítiques, sempre amb l’objectiu de recuperar la democràcia i la llibertat nacional de Catalunya.




La transició democràtica i la recuperació de l’autogovern

La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre de 1976, a Sant Boi de Llobregat, obre el camí cap a la recuperació de la democràcia i l’autogovern.

En les primeres eleccions democràtiques, el juny de 1977, Esquerra no pot presentar-se amb les seves pròpies sigles perquè no està legalitzada, fins a l’agost, i per la seva condició de partit republicà i defensor de l’autodeterminació. Malgrat això, Esquerra concorre a les eleccions en una coalició electoral i aconsegueix un diputat al Congrés: el seu líder Heribert Barrera.

La massiva manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 accelera el retorn de Josep Tarradellas com a legítim president de la Generalitat de Catalunya.

El 1978 Esquerra s’oposa a un projecte de Constitució espanyola, tutelada per unes forces armades predemocràtiques, que no reconeix la realitat plurinacional de l’Estat ni el dret dels pobles a l’autodeterminació i que consagra la monarquia i l’exèrcit com a símbols i garants de la “unitat nacional espanyola”.

Amb l’aprovació de l’Estatut de Sau, el 1979, es reactiva la vida parlamentària catalana, i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, signifiquen l’inici d’un llarg període d’hegemonia de CiU, la coalició política liderada pel nou president de la Generalitat, Jordi Pujol.


Present i futur: reivindicació i govern

Al llarg dels anys vuitanta, Esquerra perd suport popular en consonància amb un programa polític sense actualitzar i amb una base militant envellida.

El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, una iniciativa per tal de rejovenir i rellançar el partit i aglutinar les noves generacions independentistes sorgides arran de la decebedora transició espanyola.

El 1992 una Esquerra explícitament independentista esdevé la tercera força del Parlament de Catalunya.

Des del 1996 Esquerra, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, denuncia l’espoli fiscal que pateix Catalunya i la demanda d’un nou Estatut nacional que ens doti de més poder polític i d’un sistema de finançament just. En el darrer cicle electoral (2003-2004) Esquerra obté els millors resultats de la seva història recent, amb 650.000 vots, 1.300 regidories, 123 alcaldies, 23 diputats al Parlament, 8 al Congrés, 4 senadors i 1 eurodiputat.

Fruit d’aquests resultats, Esquerra signa l’Acord del Tinell i forma, en coalició amb PSC i ICV-EUiA, el primer govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya des de la restauració de la democràcia. El Govern és encapçalat pel president Pasqual Maragall, del PSC, i pel conseller primer Josep Bargalló, d’Esquerra.



 


"No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana
les ribes uniran homes de pes
i obrirà solcs l'esquerra catalana"

Joan Brossa
Fragment de l'"Oda al President Companys"
Solstici d'hivern de 1971


L'EXPOSICIÓ EN PDF

Descarrega't l'exposició en un arxiu pdf clicant sobre les imatges

Tota la mostra:

 

Per parts:



POBLACIONS VISITADES


ALCANAR
ALDEA, L'
AMPOSTA
BARCELONA
BATEA
BLANES
CORNELLÀ DE LLOBREGAT
DELTREBRE
FATARELLA, LA
FLIX
GANDESA
GAVÀ
GIRONA
HOSPITALET, L'
IGUALADA
LLEIDA
MANRESA
MAS DE BARBERANS
MIRAVET
MÓRA D’EBRE
OLESA DE MONTSERRAT
OLOT
PERELLÓ, EL
PREMIÀ DE MAR
RÀPITA, LA
RASQUERA
REUS
SABADELL
SANT FELIU DE LLOBREGAT
SANT JUST DESVERN
SANTA BÀRBARA
SANTA PERPÈTUA DE MOGODA
SÈNIA, LA
SEU D’URGELL, LA
SITGES
SÚRIA
TARRAGONA
TORRE DE L’ESPANYOL, LA
TORREDEMBARRA
TORTOSA
TREMP
ULLDECONA
VILAFRANCA DEL PENEDÈS